La ciutat de les families

Tal i com vaig explicar breument a l’editorial del darrer Marinvitza’t, l’e-butlletí de Marinva, som molts els qui cada vegada més percebem la necessitat de replantejar la relació entre les nostres ciutats i les famílies que hi habiten, especialment les famílies amb infants. Són nombroses les institucions públiques i de recerca, com la Diputació de Barcelona, el CIIMU o la Comissió Europea, que en el transcurs dels darrers anys han promogut iniciatives per analitzar els reptes que suposa l’encaix de les famílies actuals a les ciutats del segle XXI: com són a dia d’avui les famílies? Quines són les seves necessitats i actituds? Què reclamen a les administracions locals? Què poden oferir-los aquestes? I el més important, què han de canviar famílies i administracions perquè aquest encaix sigui el més satisfactori possible? Personalment considero que es tracta d’un dels reptes més trascendentals que ens depara el futur, i és per això que vull dedicar aquesta entrada al blog a reflexionar-hi, i convidar-vos així també a compartir les vostres opinions i perspectives.

Què està passant?

Tal i com faria una metgessa abans de començar a curar el pacient, és fonamental realitzar el diagnòstic: quina és, en concret, la problemàtica que abordem? Quines són les seves causes i conseqüències? Sense pretendre abarcar tots els factors ni donar per finalitzat l’anàlisi, aquests són des del meu punt de vista els elements principals a tenir en compte:

  1. Les famílies avui se senten desorientades en l’educació i cura dels fills: les famílies viuen en el desconcert i la incertesa constants, doncs cada vegada són més les teories per a la criança dels fills/es (fins i tot arriben a ser contradictòries!). En aquest context, les  famílies cerquen referents i recursos, i sovint allò que troben no acaba d’encaixar amb les seves necessitats.

  1. Els serveis que presta l’Administració es troben parcialitzats, i no  responen a les necessitats de les famílies d’avui: mentre pares, fills i avis volen passar junts més temps que mai, els serveis desenvolupats per les administracions segueixen dirigint-se  a segments de població de forma exclusiva. Les famílies veuen així com se’ls ofereixen serveis diferenciats per a infants, joves, adults o gent gran, però poques són les activitats i/o recursos que poden disfrutar plegats.

  1. La ciutat, malgrat alguns esforços, ha perdut espais per als infants: tot i els esforços de la societat civil i les administracions, les famílies segueixen percebent els espais públics de les ciutats com a zones de risc per als seus membres (especialment infants i joves). Ja sigui pel desconeixement de les famílies o per la manca real de recursos, aquestes consideren pocs i limitats els espais de la ciutat on poden disfrutar d’estones de joc, descans o simplement trobada.

  1. La participació de les famílies en la conciliació i la criança s’ha reduït a la seva participació en les AMPES: segons mostren diversos estudis, les famílies no consideren les AMPES un espai de participació ni suport en la criança, fet que explica en part la manca d’èxit d’aquestes quan es tracta de canalitzar les preocupacions de les famílies i donar-hi resposta. D’altra banda, cal també tenir present que moltes famílies han entès la participació exclusivament com a dret, exigint resultats sense oferir compromís.

  1. Les famílies resulten invisibles per a la societat: socialment tenim molt presents els diversos col·lectius que formen les famílies (infants, joves, adults i gent gran), però no la familia com a tal. Molt sovint els pares i avis no són benvinguts en serveis i activitats pensants exclusivament per a infants, malgrat tant els uns com els altres voldrien participar-hi junts.

  1. Algunes famílies prenen la iniciativa de compartir la criança i ajudar-se mútuament: cada vegada són més nombroses les iniciatives impulsades per grups de famílies que s’auto-organitzen per donar resposta a les seves pròpies necessitats. Excuses com la celebració d’aniversaris conjunts, l’organització d’excursions familiars o simplement passar una tarda al cinema acaben generant xarxes de famílies que, per si mateixes, troben les solucions que les administracions i la societat no els ofereixen.

Quin és el camí a seguir?

Així doncs, el desencontre entre famílies i administracions, en el marc de les ciutats, existeix. Per tal de donar-hi resposta, considero crucial transformar profundament les relacions que s’han establert entre l’administració i les famílies, així com impulsar noves iniciatives que facin de les ciutats espais amables per a elles.

Per una banda, l’administració ha de deixar enrere el paradigma de la provisió de serveis, especialment aquells que responen a una divisió de la societat basada únicament en l’edat dels seus membres. És fonamental que tots els seus integrants, tant càrrecs polítics, tècnics com els educadors dels equipaments d’atenció directa, concebin la família com a eix fonamental de tota intervenció, inclosa aquella que té com a target final un o varis dels seus membres . Així doncs, cal que l’administració es transformi a si mateixa, tant des del punt de vista de què fa com de quina manera ho fa; es tracta de facilitar recursos i esdevenir així generadora de les condicions que facilitin l’auto-organització de les famílies. En definitiva, es tracta de deixar de donar llavors (oferir serveis i activitats) per començar a oferir un camp en perfectes condicions per ser llaurat (fomentar i recolzar les iniciatives).

Per l’altra, les famílies també han de transformar la manera com es relacionen amb l’administració: en lloc d’exigir i consumir serveis, és vital que esdevinguin agents participatius implicats i proactius. No es tracta d’esperar de l’administració solucions màgiques, sinó d’organitzar-se en xarxes i comunitats per donar-se suport mútuament i crear aquells espais i activitats que volen per a si mateixes.

Són moltíssimes les iniciatives que podem impulsar per avançar vers la ciutat de les famílies, tant des de l’administració com des de les pròpies famílies. Cal possibilitar i incentivar la creació de xarxes de famílies espontànies i/o autorganitzades, millorar la visibilització de les famílies en els espais públics, dotar les ciutats d’espais més amables per les famílies (amb especial atenció als infants), i construir entorns i instruments per a la participació activa de les famílies (com més vinculats al territori, millor!).

Existeix cap experiència inspiradora?

Per sort, són ja força nombroses les iniciatives que avancen en aquesta direcció, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, la Unió Europea o els Estats Units. Vull compartir 4 de les principals iniciatives que conec, doncs crec que ens poden ajudar a començar a caminar el nostre propi camí:

  • Cascina Roccafranca (Itàlia). Inaugurada el 2007, es tracta d’un centre social i cultural per a les famílies, els infants i la gent gran. El seu objectiu principal és facilitar la socialització de tots els membres de la societat, i per aconseguir-ho promou múltiples  activitats mitjançant la participació constant de veïns i veïnes. L’equipament és impulsat i gestionat per una fundació.

  • Mammaproof: es tracta d’una web de i per a les famílies per compartir i trobar els millors llocs a la ciutat per disfrutar amb tots els membres de la familia. Aquesta és una iniciativa sorgida d’un grup de mares i pares el qual, aprofitant les potencialitats de la web 2.0, aposta per l’auto-organització de les famílies. Actualment ja es pot trobar  informació de diverses ciutats espanyoles.

  • Aliances Locals per a les Famílies (Alemanya). És un projecte impulsat pel govern central alemany que té per objectiu fomentar la cura dels infants i, sobretot, treballar per uns serveis i infraestructures en l’àmbit local que donin suport a les famílies. El projecte facilita la cooperació i l’intercanvi d’experiències entre empreses, entitats socials i administracions locals. Nascut l’any 2003, actualment el projecte compta amb més de 630 organizacions membres i més de 5.000 projectes en marxa.

  • El Comitè d’Acció Política de les Mares d’Oregon (Estats Units). Aquesta comunitat de mares treballa perquè la seva ciutat impulsi polítiques públiques que tinguin en compte les famílies i donin resposta a les seves necessitats (allò que en anglès anomenen  “family-friendly policies”). El comitè consensua i proposa accions concretes que el govern local podria impulsar, i dóna suport explícit a tota candidatura política que considera que recull les seves propostes i valors.

El repte és sense cap mena de dubte complex i de grans dimensions, però estic convençuda que la nostra societat té força i enginy més que suficients per a superar-lo! Jo personalment em sento compromesa i esperançada, i estic segura que només sóc una més entre molts i moltes. I vosaltres, què opineu sobre l’encaix de les famílies actuals a les nostres ciutats? Esteu d’acord amb la diagnosi? I amb les propostes de millora plantejades? Com creieu que famílies i administracions hem d’avançar?

(Visited 46 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada