Deixem enrrere l’estiu, i això significa que per a molts nens i nenes s’acosta un moment molt important i especial: el primer dia d’escola. En realitat, no solsament és un dia important per a l’infant, sinó també (i potser sobretot!) per als pares i mares. hi ha moltíssimes il·lusions, nervis i expectatives en joc, i sovint també massa pressió (dels pares vers els fills i, en partiuclar, vers ells mateixos): com he de preparar el meu fill per a un dia tan important? Com l’ajudo a acostumar-se a la nova rutina? Què faig si esclata a plorar davant de tots els altres nens i pares? Sense l’ànim de resopondre a totes les preguntes i sabent que mai hi ha una sola resposta correcta, vull compartir petites reflexions i recomanacions que crec poden ajudar a facilitar el procés i, sobretot, abordar-lo amb menys angoixa. Convé recordar que cada infant i familia és un món, de manera que allò que pot servir per a uns pot no servir per a d’altres! Els companys d’escola de la Mafalda són la millor manera d’exemplificar aquesta diversitat:
Com ens preparem per al primer dia d’escola?
Sabent com sabem que el primer dia d’escola comporta un elevat nivell d’estrès als nens i nenes, és important desenvolupar mètodes per fer-los-el el més agradable possible. En primer lloc, hem de deixar de costat les nostres pors i recances per convèncer-nos honestament que començar l’escola és bo per a ells. Organitzar aquell dia sense presses resultarà fonamental per a poder viure’l de manera positiva: deixar-ho tot preparat el dia anterior, fins i tot la roba; anar a dormir aviat, llevar-nos amb temps, disfrutar de l’esmorzar, etc. Però no solsament és important l’anada a l’escola, també o és la sortida: anar-los a recollir a l’escola, sense presses i amb temps, per poder escoltar les seves explicacions i acollir els seus silencis. Si a més aquell primer dia podem fer quelcom extraordinari (como ara sopar junts havent cuinant el seu menú preferit), els regalarem una bona recompensa per a una jornada difícil.
D’altra banda, conèixer l’escola prèviament, inclosa la o el mestre si és possible, aportarà confiança i tranquilitat. Així doncs, si tenim la possibilitat d’entrar a l’escola, o passejar-nos-hi per fora (veient el pati, les finestres…), no ho dubtem. Crearlos unes expectatives sanes i positives resultarà molt beneficiós. Per aconseguir-ho, per exemple, podem aprofitar els preparatius per a explicar-los coses sobre la seva nova activitat principal, i compartir amb ells la nostra il·lusió. Perquè ha de ser per a nosaltres una il·lusió veure crèixer els nostres fills i ajudar-los en la seva autonomia, confiant en les seves capacitats.
En relació al tema dels horaris per anar a dormir i llevar-se, sobra dir que es tracta d’un conjunt de normes i límits que cada familia posseeix per si mateixa. Des del meu punt de vista, la posició dels mares i pares no ha de ser la “d’intentar” que vagin a dormir aviat, sinó “ficar-los al llit” aviat. Hi ha coses que han de ser innegociables, com ara la seva salut. Per a fer-ho de manera positiva, podem associar el moment d’anar a dormir a alguna cosa agradable per a ells: una partida curta d’un joc que els agradi molt (ha de ser un joc tranquil, però!), escoltar la seva cançó preferida, llegir-los un conte al llit, una sorpresa sota el coixí, etc. No em refereixo a res comprat, sinó a petits jocs, com ara descobrir cada dia quin ninot voldrà dormir amb ell. També el moment de llevar-se pot resultar motivador gràcies a petits detalls o sorpreses; per exemple, quin missatge trobarem avui escrit al mirall del lavabo?!
Pel que fa a l’impacte que significa el fet de començar a anar a l’escola sobre la capacitat de l’infant per a evitar fer-se pipí a sobre, sobra dir que es tracta d’un aprenentatge molt difícil que requereix de molt esforç per la seva banda, i de molta paciència i confiança per la nostra. El primer secret és estar convençuts que ho aconseguirà, i el segon és que per assolir l’objectiu sovint cap passar per una etapa durant la qual el pipí… s’escapa! Per tal d’evitar que es posin nerviosos o que puguin controlar la seva vergonya, la millor manera és no posar-nos nerviosos i viure sense vergonya els petits fracassos. Difícilment se supera un repte sense primer cometre errors. Per últim, ajudarà molt vestir-los de manera còmode, amb pantalons sense botons perquè els puguin manipular amb facilitat.
Preparem la motxilla!
En primer lloc, és important decidir quin tipus de motxilla usarà l’infant per anar a l’escola: trolley o de nanses? Jo sóc partidària de les nanses. Cap nen o nena hauria de portar més pes que aquell que la seva esquena pot transportar sense dificultats. Les motxilles amb nanses els permeten tenir les mans lliures i això per a ells és molt important, doncs els dóna autonomia. I una vegada escollida la motxilla, arriba el moment d’omplir-la. Respecte l’esmorzar, sovint les escoles demanen que els nens i nenes portin un entrepanet, el qual prendran durant l’estona de pati. Fins i tot moltes escoles aconsellen als pares sobre quin tipus de menjar és més adecuat segons l’edat de l’infant.
Més enllà de l’esmorzar, però, allò important de veritat per a l’infant és la pregunta següent: puc endur-me a l’escola la meva joguina preferida? Bé, la veritat és que moltes vegades portar un petit objecte els dóna seguretat. Amb ell se senten protegits. Tot i així, han de conèixer les normes de l’escola, ja que la majoria d’elles proposen que aquestes joguines portades de casa es comparteixin amb la resta de companys/es. Els nens/es han d’estar doncs disposats a acceptar “les reglges del joc”. Per a molts infants, però, el simple fet de saber que el seu ninot preferit és amb ells, malgrat no surti de la motxilla, és suficient.
Finalment, un petit consell més: preparar les coses conjuntament els ajudarà a saber què porten i on ho guarden. També els resultarà útil portar les seves coses marcades. Podem utilitzar el seu nom, o també el seu dibuix preferit: un sol, la lluna, una flor, una tortuga, etc. D’altra banda, com més coses portin, més fàcil els serà recordar-les i reconèixer-les.
Ha arribat el dia!
Com hem vist en múltiples ocasions, és molt natural que els infants plorin en haver d’acomiadar-se dels seus pares a la porta de l’escola. Sovint només pensem en com n’és de dur per a l’infant però… quin moment més difícil per als pares també! El millor truc és mantenir-se serè i no angoixar-nos. Si els nens veuen com ens inquietem, ens posem nerviosos o intueixen que hi ha la possibilitat de negociar… aumentaran el plor de forma quasibé exponencial. Un petó ben tendre, unes paraules carinyoses però segures, mirant-lo als ulls, explicant-los que la mare o el pare han de marxar a treballar però que estem segurs que viurà un bon dia; fer-los saber que poc després de la migdiada els vindrem a buscar, i aleshores escoltarem amb atenció tot allò que vulgui explicar-nos. Fer això, però, no significa que deixi de plorar. Si és així, no ens quedarà més remei que fer el cor fort i marxar, sense allargar massa el moment. El més probable és que després d’una estona (més aviat curta que llarga) ja estigui jugant amb altres infants sense recordar-se massa de nosaltres.
Respecte el tema l’acompanyant del nen/a durant els primers dies o setmanes, la veritat és que qualevol solució serà bona sempre i quan ho visquem positivament. Si el pare o la mare poden acompanyar-lo magnífic, però si no poden i finalment és l’avi qui els porta a l’escola (o la veïna juntament amb els seus propis fills), doncs també estarà molt bé. Solsament hem d’evitar dues coses: per una banda, donar al primer dia excessiva importància, fent per exemple que tota la familia acompanyia el nen/a (pare, mare, avis, tietes, etc); per l’altra, viure amb angoixa el fet de no poder acompanyar-los nosaltres mateixos, si és el cas. Que ens vegin contents i tranquils és el millor regal que podem fer als nostres fills.
Ja per acabar, un darrer tema de vital importància: la possible temptació de “permetre-li” saltar-se l’escola un dia si veiem que li resulta molt dur anar-hi. Des del meu punt de vista, si alguna cosa han de tenir ben clara els pares i mares és que no anar a l’escola no és quelcom “negociable”. Hi ha nens a qui els agradarà anar-hi des del primer dia, i altres que necessitaran més temps per adaptar-se. Per als darrers, és bo que ens vegin del tot convençuts i segurs de la decisió. Permetre que es quedin un dia a casa farà l’adaptació més llarga i difícil, tant per a ells com per a nosaltres. Els infants necessiten límits per crèixer en autonomia, confiança i autoestima. Com més petit és un infant, més difícil li resulta escollir o decidir. Aquesta és la nostra responsabilitat, i no hem de traslladar-los-la. Si l’infant mostra un fort rebuig a anar a l’escola el millor sempre serà parlar amb el/la mestre/a i buscar estratègies comunes.
A mode de conclusió voldria només emfatitzar, com ja he fet al principi d’aquesta reflexió, que cada infant és un món, com ho és també la seva familia. Així doncs tampoc és bo obsessionar-se amb segons quines recomanacions o pautes, ja que no tot servirà igual per a tothom. El més important és sempre demostar als nostres fills que nosaltres, els seus pares, som els primers que estem contents i tranquils en relació a l’inici de la seva etapa escolar, i que els recolzem i estimem per sobre de tot.
Voldria també llançar algunes preguntes per a facilitar el diàleg, intercanviar diferents reflexions i resoldre dubtes en cas que l’article no hagi estat prou clar. A tots aquells pares que afronteu en pocs dies el primer dia d’escola del vostre fill o filla, com us esteu preparant per a l’esperiència? Quines altres qüestions us preocupen? I per a aquells pares que ja vàreu viure aquesta experiència, quines estratègies us van donar bons resultats? Quins records guardeu del primer dia d’escola dels vostres fills i filles?
Per acabar, només desitjar-vos que disfruteu d’aquesta preciosa etapa que inicieu junt amb el vostre fill. Benvinguts a l’escola!