Dissabte al vespre mentre sopava a la rambla de la meva ciutat vaig poder disfrutar d’un d’aquells moments que et retornen a la infància i t’il·luminen el futur.

Quatre mares acompanyades de les seves filles sopaven unes quantes tapes mentre xerraven una mica de tot. Les filles, cinc nenes d’entre 9 i 12 anys, un cop engolides les tapes amb coca-cola i, avorrides de la conversa de les mares, passen a l’acció i s’instal·len a mitja rambla a jugar a les “gomes”. Feia temps que no veia jugar grups de nenes d’aquestes edats, i encara menys a les “gomes”. Vaig quedar gratament sorpresa… no coneixia cap dels jocs als que van jugar! Això que jo de petita era una fan d’aquest joc i dominava la major part de les piruetes. El primer que em va sorprendre va ser que no eren 2 les que subjectaven les gomes (fent bàsicament d’estaquirots fàcilment substituïbles), sinó que anaven variant de nombre en funció del joc i els acords del grup; de vegades eren dos o tres o quatre o fins i tot les 5!  Aquesta innovació no és cap tonteria; en primer lloc perquè confirma la suposició de que els nostres infants tenen plenes competències per imaginar i crear nous jocs i no quedar-se estancats en el que s’ha fet sempre; en segon lloc  perquè aquest canvi obre la porta a nous jocs que permeten a tots els jugadors divertir-se; i per últim, afavoreix una manera de jugar on la cooperació pròpia del joc i la competició es barregen, difuminant així del tot la línia que les separa.

El grup de nenes va aconseguir, sense esforç aparent, organitzar-se de manera eficaç durant mes d’un hora: variant de joc, fent propostes amb el clàssic.. i si, debatent canvis de normes, prenent acords, etc.  El nivell de civisme va ser tant alt que fins i tot, una d’elles, va alertar a la resta que vigilessin de no envair l’acera impedint els pas dels vianants. Joc i aprenentatges espontanis amb harmonia i sense conflictes, més enllà dels que ocasiona posar-se d’acord un grup de persones per un objectiu comú.