Quines característiques d’un joc són aquelles que perduren en el temps?

Aquest post és la tercera entrena d’una sèrie de post dedicats a difondre la ponència que vaig oferir a la Jornada Académica, Lúdica y Cultural “Identidades Lúdicas de todos los tiempos y culturas” 2012, organitzada per la Asociación IPA Argentina el passat agost. Tal i com vaig explicar de forma extensa en el primer post de la sèrie, la meva intervenció va consistir en una conferència grabada a Barcelona, la qual es dividí en 10 preguntes. Tractant-se doncs del tercer post de la sèrie, toca donar resposta a la tercera pregunta: quines característiques d’un joc són aquelles que perduren en el temps?

Jugant, jugant, de petits aprenem a fer-nos grans. Jugant, jugant, fem créixer el nostre esperit, ampliant el camp de la nostra visió, del nostre coneixement. Jugant, jugant, parlem i escoltem despertem a aquell que estava dormit, ajudem a veure al qui no sap o a aquell a qui han tapat la vista. Antoni Tàpies.

Per definir les característiques del joc podríem partir de dos recorreguts diferents. Per una banda, aquella visió que proposa Jean Piaget en els seus estudis sobre psicologia evolutiva: como el joc va evolucionant en funció de les característiques pròpies de cada edat, de cada etapa de l’ésser humà.

a) Parlem primer dels jocs d’exercici (tots aquells sense objectiu aparent, de repetició, que practiquem pel simple plaer de jugar).

b) A continuació apareix de seguida el joc simbòlic, d’imitació (el món del “com si”, el fet de representar quelcom que no existeix);

c) I per acabar, es troben els jocs de normes (el fet de sometre’ns a l’atzar, a unes instrucciones, una manera de jugar… el repte i la sorpresa que aquests elements representen). Aquestes són tres categories que reflexen una sèrie de característiques del joc. Es tracta però de tres tipus de jocs que no desapareixen quan apareix el següent, sinó que els anem posant dins la nostra motxilla amb l’objectiu d’enrriquir les diferents formes de formar, de practicar activitats lúdiques.

Hi ha un altre recorregut molt interessant, que és aquell que proposa Roger Callois en el seu llibre La teoria dels jocs: Callois ens parla de 4 actituds lúdiques que porten els éssers humans a jugar. Es tracta d’actituds molt fortes, les quals són l’essència del joc al llarg de la nostra vida:

1) Alea: l’atzar, aquells jocs en els quals deixem la nostra sort en mans del destí. tot depèn de l’atzar, no pas de nosaltres mateixos (llancem un dau i… que surti el que surti!).

2) Agon: els jocs de competència. Es tracta de jocs a través dels quals competim, però sense deixar la nostra sort en mans del destí: posem a treballar totes les nostres habilitats per aconseguir superar el repte que se’ns ha proposat.

3) Minicry: el joc simbòlic. Es tracta de jocs basats en imitar, representar, imaginar.

4) Ilins: els jocs de vertigen. Tots aquells jocs relacionats amb la transgressió, la superació de reptes… aquells jocs que posen el món cap per avall, que fan que ens saltem les normes.

Aquests 4 tipus de joc es troben permanentment en unió els uns als altres, i són els que conformen les diferents maneres de jugar que experimentarem al llarg de la nostra vida.

Sense ànim de ser exhaustiva, acabo amb una llista de paraules amb les quals definir les característiques del joc: la curiositat, la transgressió, la sorpresa, el repte, la imaginació, la superació i l’èxit.

(Visited 121 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada