Creus que els jocs populars són un camí preparatori per a la vida adulta?

Aquest post és el sisè entrega d’una sèrie de post dedicats a difondre la ponència que vaig oferir a la Jornada Académica, Lúdica y Cultural “Identidades Lúdicas de todos los tiempos y culturas” 2012, organitzada per IPA Argentina l’agost de 2012. Tal i com vaig explicar de forma extensa en el primer post de la sèrie, la meva intervenció va consistir en una conferència enregistrada a Barcelona, la qual es dividí en 10 preguntes. Tractant-se doncs del sisè post de la sèrie, toca donar resposta a la sisena pregunta: creus que els jocs populars són un camí preparatori per a la vida adulta?

Per suposat, els jocs són un assaig permanent de la vida adulta. Només cal veure nens i nenes jugant, per exemple al parxís: estan fent quelcom més que aprendre els números o practicar càlcul mental. Estan també aprenent a respectar les normes, esperar el seu torn, sotmetre’s als resultats de l’atzar, acceptar que guanyaràs o que perdràs, generar defenses contra la frustració… todo això i molt més és el estem aprenent quan estem jugant. Si veiem qualsevol acció d’un grup de nens jugant de manera lliure, posant-se d’acord, decidint a què van a jugar, quins rols interpretaran, quina serà la història que imaginaran… todo això requereix d’una escola d’aprenentatge de civisme. Hi ha una gran quantitat de coses que tenen a veure amb prendre decisions, acceptar i escoltar els altres. Es tracta d’aprenentatges que, de forma natural i espontània, els infants posen en pràctica, aprenen i assimilen. El càssic “no te ajunto” de després de discutir qui començarà a jugar, per exemple, il·lustra perfectament aquestes formes d’aprenentatge espontani, molt més eficaces que un discurs del pare o la mare. Diuen els psicòlegs que els infants aprenen d’allò que viuen i veuen, no pas d’allò que els diem; i això ho veiem constantment reflexat en el joc. Els jocs populars, aquells que juguen els nens i nenes al carrer o al pati de l’escola, són una escola de sociabilitat, integració social, comunicació, acceptació de normes comunes, assaig d’usos lingüístics, activitats psicomotrius, descubrir i dominar l’espai, dimini del temps, coneixement i control d’un mateix dels altres, cooperació i competició, la vivència de la justícia i la injustícia, les ganes de superar-se, l’acceptació de l’atzar, de la diferència, la relativització i la resistència a la decepció. Els jocs són, sens dubte, eines pontentíssimes de transmissió cultural.

Voldria llegir-vos un text d’un antropòleg i pedagòg català, mallorquí per ser més exactes, que ens pot donar una idea de profunditat. Es tracta de Gabriel Janer Manila: “Són, aquests jocs, una herència del nostre poble que, perquè havia après a jugar comunitàriament, han estat capaços de crear belles i extraordinàries formes de cultura. Hi ha un principi de plaer en els actes més bells de la vida de les persones. I es tracta, justament, de rescatar aquest principi que ha mogut des de sempre tot allò bo que ha fet l’home. Rescatar aquest principi i retornar-lo als nens i nenes del nostre temps – qui podria dubtar-ho? – és un problema pedagògic”.

(Visited 130 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada