Aquest post és la setena entrega d’una sèrie de post dedicats a difondre la ponència que vaig oferir a la Jornada Académica, Lúdica y Cultural “Identidades Lúdicas de todos los tiempos y culturas” 2012, organitzada per IPA Argentina l’agost de 2012. Tal i com vaig explicar de forma extensa en el primer post de la sèrie, la meva intervenció va consistir en una conferència enregistrada a Barcelona, la qual es dividí en 10 preguntes. Tractant-se doncs del setè post de la sèrie, toca donar resposta a la setena pregunta: quin és el rol de l’adult en el joc dels infants?

Tota societat que reconeix el dret dels infants al joc, li permet franquejar verdaderament els seus primers passos a la vida, ja que l’infant que juga és un nen ocupat intensament en conèixer el món i en configurar les competències i habilitats que el portaran de manera sana a l’edat adulta. Denise Garón (pedagoga)

Quan em plantejo aquesta pregunta, em venen al cap dues paraules: passió i discressió. Es tracta de dues actituds importantíssimes a desenvolupar durant el temps de joc amb l’infant. La primera d’elles, la passió, fa referència a l’etapa prèvia al moment de joc en si mateix, que és en realitat l’etapa més important.

Abans del joc, els adults hem de garantir l’espai per a jugar; que es tracti d’un espai estimulant, que permeti jugar. Hem de proveir-los també amb temps de joc, i garantir per tant que a banda de la seva agenda repleta d’activitats tinguin aquest espai per al joc. Els adults necessitem ocupar-nos també de garantir la qualitat dels materials amb els quals jugaran (joguines, tela, etc). I finalment, hem d’assegurar-nos de generar un clima propici al joc, que els infants se sentin d’allò més a gust per a jugar lliurement. És en aquesta etapa prèvia al joc on els adults hem de ser molt actius, ja que hem d’organitzar-ho tot amb la màxima passió per a que el joc dels infants es pugui desenvolupar en la seva màxima plenitud.

Una vegada tot està llest, comença la segona etapa, la qual es podria anomenar “durant el joc”. En aquesta segona fase, la paraula clau és discressió, així com també respecte. Mentre els infants juguen, els adults hem de tenir present el següent:

 – Mantenir un clima càlid i de confiança, que permeti el joc.

– Crear un espai sense presses, donant temps, disfrutant del present.

– Deixar espai per a l’error, ja que en el joc tot és possible, per tant l’error no existeix.

– Reconèixer i valorar els sentiments que apareixen en el joc, sense jutjar-los pas: en el joc no es jutja!

– Permetre i motivar l’ús no convencional dels objectes i les idees. En el joc les cadires deixen de ser cadires per esdevenir cotxes o motocicletes, i les mans passen a ser papallones! Qualesvol objecte pren una dimensió diferent quan es troba entre les mans d’un nen.

– Motivar i estimular… però sense presses, ni objectius a complir! Sense pressió.

– Transmetre hàbits de cura de les joguines.

– Establir normes i límits. Per a jugar han d’existir les normes, ja que si no existissin… com podríem saltar-nos-les?

– Interessar-nos pels seus interessos i aficions: qualsevol cosa que interessa a un infant ha d’interessar-nos també a nosaltres. I a la vegada, hem d’esforçar-nos també per interessar-nos a ells per allò que ens interessa a nosaltres.

– Buscar espais de complicitat amb els infants.

Sobretot, no hem d’oblidar que els infants necessiten adults alegres, positius i amb sentit de l’humor, capaços de disfrutar i viure amb esperit lúdic la seva pròpia vida. És a dir, capaços de jugar!