Us deixo novament amb l’Esther recorrent l’espai “On viu el joc”. En aquestes línies ella comparteix amb nosaltres una estimulant reflexió en veu alta sobre el poder transformador del joc. A mi m’ha generat moltes noves preguntes: Com és d’important el desig perquè el joc es desenvolupi? On neix el poder del joc per deixar empremta? On resideix la màgia del joc per ser capaç de recrear el possible i d’imaginar l’impossible?
On viu el joc
El poder del joc prové en gran mesura de la capacitat per procurar-nos benestar, aprenentatge i transformació sobre el món que ens envolta i sobre nosaltres mateixos. I el coneixement del lloc d’origen d’aquesta capacitat ens permit enllumernar la compresió d’aquest poder. Perquè el lloc d’on neix la necessitat i el poder del joc és el lloc on viuen els nostres monstres i les nostres fades; els nostres instints i pulsions. Un espai intermig on tot és possible, inclús donar-li sentit a la realitat.
Imaginem un lloc mental on neix i viu el joc. Un espai on diferents nivells d’experiència es creuen. Una sort de territori “liminal” on conviu allò real i allò imaginari. Aquest espai bé podria ser el Tummelplatz (magníficament traduit per James Strachey com el “pati d’esbarjo”) del que parlava Freud. Un lloc on es filtren les experiències més instintives per convertir-se en “pulsions” i, d’allà, en creences. On es forja el que ens porta més enllà del sobreviu i reprodueix-te. On vestim els instints amb el vestit de les paraules i els dipositem fora de nosaltres, relacionant-nos amb el món i donant-li sentit. On viu en les criatures que ens iluminen i les que ens atemoritzen.
“Encara que amb freqüència se solapen, els desitjos i les necessites són semànticament diferents. Necessito menjar, però potser que no tingui massa interès en el plat que m’hagin servit. Mentre que una necessitat pot suposar una urgència per al benestar o per a la superviviència del cos, un desig existex en un altre nivell de l’experiència”. (*)
Així, el joc viu ens els humans, en un espai entre el desig i la necessitat. Això fa que sigui molt poderós i indispensable, i equiparable a poques coses. Potser el podríem incorporar a la gamma de pulsions bàsiques: la reproductiva, l’alimentària i la narrativa. I és que ja no es tracta només que les psiques de les persones resultin seriosament danyades si no hi ha joc en la seva infància – per això, jugar és un dret – (necessitat). És que a més anhelem (desig) el joc en tant en quan ens proporciona plaer, ens impulsa, ens mou a l’acció. I ho fa al llarg de tota la nostra vida
D.W Winnicott, pediatra, psiquiatra i psicoanalista anglès ens parla del joc com quelcom universal, que forma part de la creativitat humana i que és la base per a una vida plena. I té sentit pensar que aquest Tummelplatz seria l’espai potencial o de transició que propugnava Winnicott: un espai per al joc, la representació, la creativitat i la cultura. El mateix Winnicott ens diu que només a través del joc les persones poden començar a sentir-se reals. Tornem doncs a la creació del joc en un espai intermig, una mena de “vigilia” que ens permet experimentar-(nos), entendre'(ns), apreciar-(nos), aprendre(‘ns), transformar-(nos)…
Buscant un exemple per comprendre millor podem visitar la planta d’oncologia pediàtrica d’un gran hospital. Allà observem l’impactant maduresa emocional dels petits pacients. Això no significa que no plorin, ni ens queixin ni s’angoixin. Però tenen un denominador comú en el qual potser influeix una alegra inconsciència de la finitud humana i una gestió prematura de les emociones diverses i impròpies de la seva edat. I crec que el protagonisme del joc en la seva quotidianitat té molt a veure amb la seva maduresa. O almenys amb aquest treball emocional Així, de la mateixa manera que el nét de Freud va crear un joc privat que va anomenar fort-da per, de forma totalment inconscient, tenir sensació de domini d’una situació que no arribava a comprendre – l’abandonament de la seva mare-, aquests nens hospitalitzats procuren entendre, transformar les seves pors, inquietuds, sentiments a través del joc. Però no d’un joc de “distracció”. O almenys no només. Es tracta d’un joc profund que neix d’aquest Tummelplatz. Un joc que els permet canviar el món. On les ambulàncies poden arribar a temps o no. On un diagnòstic de refredat pot comportar nou mesos a l’hospital. On poden dipositar els seus impulsos, les seves alegries i els seus disgustos. On amics imaginaris i personatges creats escapen al seu control en un aprenentatge vital impagable. On la vida i la mort es donen la mà amb una lucidesa abrumadora.
Llavors, imaginant aquest “pati d’esbarjo” on la raó es relaxa i deixa que les idees i fantasies siguin lliures, seria possible pensar que podem impregnar, contagiar d’actitut lúdica (play), a certs significats o elaboracions per poder fer-los més lúdics, plaents i lliures tal i com fan aquests nens de forma natural? I arribats aquí, podem crear un entorn prou fructífer com per portar-los a la realitat de forma diversa, a través del propi joc (game) per suposat, però també a través de la música, la pintura o inclosa la paraula?
Si escoltem aquí de nou a Winnicott el sentirem dir que per jugar de forma despreocupada les persones -i alguns animals- deuen sentir-se segurs i reconeguts. Si no estan satisfets amb les seves necessitats bàsiques de calidesa social, protecció i relació, si no hi ha confiança, no es pot jugar amb plenitut. Entenc que Winnicott ens parla de la seguretat que no té res a veure amb les condicions socioeconòmiques, sinó amb un univers particular, intra i interpersonal, en què les persones ens donem permís per fluir. Com, sinó, tindria sentit trobar situacions de joc en moments i llocs en els quals la supervivència es veu tant clarament compromesa com en un planta d’hospital, un camp de concentració o una favela de Rio de Janeiro?
(*) Hustvedt, Sirti. Vivir, pensar, mirar. Editorial Anagrama.