Estem segrestant la infància?

Us sona el nom d’Émile Burbidge? Doncs resulta que és un nen canadenc, concretament de Quebec, que amb 12 anys acaba de ser nomenat president de diversió general” de la filial canadenca, Toys ‘R’ Us, una de les majors distribuïdores del món.

El noi ha estat escollit,entre molts nens, a través d’un procés de selecció que ha consistit en un vídeo on els aspirants havien de mostrar la seva passió per les joguines.

Émile s’ha convertit en el director executiu més jove del planeta. El seu “contracte de treball” durarà un any, durant el qual haurà de “provar les joguines de la companyia, fer recomanacions i presentar-les als mitjans”. Més o menys com Tom Hanks a la pel·lícula “Big”. Segur que la recordeu.

giphy

Sense cap mena de dubte, una campanya de comunicació de Toys ‘R’ Us divertida i cridanera, si no fos perquè el protagonista és un nen i perquè sembla que, a la proposta en qüestió, no li trobem cap problema.

No sé en què consistirà la “jornada” de treball d’Émile, però el simple fet d’acceptar socialment aquesta possibilitat em sembla pervers i perillós.

Paraules d’Émile, referint-se al seu nou lloc de treball, com “sé que es tracta d’un lloc molt important i treballaré dur per ser el millor director executiude jocs”, a mi, com a mínim, em posen en estat d’alerta. Per no parlar de Liz MacDonald, sotsdirectora de Toys ‘R’ Us, quan afirma: “es van presentar molts nens per aquest lloc de treball” o “sabem que ell farà una gran feina”.

A mi, aquesta història em fa ressonar l’afirmació de Tonucci “el món s’està buidant d’infància”. Certament, estem segrestant la infància? No tenim ja ni el més mínim pudor en tractar els nens com a petit adults?

I és que aquest tractament d’adults sembla que està marcant tendència durant l’última dècada. Ho veiem en la proliferació de programes i concursos infantils com Màster Chef Junior o La voz Kids, on poden participar nens i nenes des dels 8 anys i on el nivell de competitivitat, estrès i, fins i tot, sentiments d’humiliació, és per ells tan intens com pot ser-ho en les versions adultes. O en el famoseig i postureig de nens i nenes que, amb poc més de 10 anys, poden arribar a tenir milers de seguidors a instagram o youtube. I, per si fos poc, podem sumar també a l’equip de segrestadors la pròpia escola, centrada en el currículum acadèmic, cada cop més extens i exigent, en lloc de en les necessitats dels nens i nenes. No és estrany que els diagnòstics d’estrès infantil estiguin augmentant.

On queda la Declaració dels drets de l’infant de 1959 i, més tard, la Convenció de 1989, on preteníem protegir la infància? No havíem prohibit el treball i l’explotació infantil? És, o no és aquesta una nova manera d’explotació de la infància dins la societat de l’abundància? Estem convertint els nens en nous objectes de consum?

Si us dic que el temps de joc és de vital importància per al creixement sa dels nostres nens i nens no us descobreixo res. Ho sentiu dir també a pedagogs, psicòlegs, neuròlegs i també pediatres. Què tal si ens ho prenem més seriosament i els donem permís per jugar, permís per ser nens? Ens atrevim a connectar amb el nostre nen interior?

Us recomano

(Visited 42 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.