Reflexions del viatge a l’Índia

El viatge a l’Índia que vaig fer la setmana passada ha sigut un aire fresc que ho inunda tot. Intensitat de paisatges, olors, colors i sabors. Intensa la bellesa i la pobresa, les il·lusions i les contradiccions, el desig i el compromís.

Les experiències viscudes allí han estat impactants. El primer impacte ha estat el mateix grup de dones que sense conèixer-nos massa ens hem embarcat en aquesta aventura. 29 companyes de viatge (ara amigues) de la Fundació FIDEM. Dones valentes, sensibles, emprenedores, amb propòsit, que des del minut zero hem sincronitzat els nostres sentiments, compartint vivències, neguits, rialles i també més d’una llàgrima. Ens unia la voluntat de recolzar el projecte “Dona a Dona” de la Fundació Vicente Ferrer. Ara ens uneix això i molt més.

Em salto els monuments històrics, i també la quantitat d’animals que conformen la vida quotidiana de pobles i ciutats (vaques, búfales, gossos, micos, elefants, ocells de tota mena…) i me’n vaig directament a l’estada al campus de la Fundació Vicente Ferrer a Anantanpur. Allà hem estat quatre dies i tres nits, compartint amb els professionals i voluntaris de la Fundació i coneixent els projectes que tenen en marxa.

Les experiències viscudes encara formen un garbuix dins el meu cap i la meva ànima. Em costa expressar el que sento i encara més concretar en què em sento diferent.

Conèixer les 34 dones que formen el Shangam de Neritmela (del projecte Dona a Dona) compartir conversa, conèixer a través de les ves paraules i gestos com és la seva vida, les seves necessitats, els seus somnis… Ens han volgut ensenyar les seves cases, construïdes per la FVF. Algunes han volgut presentar-nos inclús als seus marits, orgulloses de la nova relació que han aconseguit amb ells. Ens han mostrat il·lusionades els seus projectes d’emprenedoria, el que han pogut fer amb els micro-crèdits que han aconseguit: comprar una vaca, 4 cabres, verdures per poder vendre a la parada del bus…Una fins i tot ha muntat un “xiringuito” en el poble. Somnis de supervivència, problemes reals, on els nostres problemes del primer món semblen bromes de mal gust. I allà estàvem compartint conversa i menjar amb elles, somrient, abraçant-nos i compartint un dia que per les 64 serà inoblidable.

Hauria d’haver vist tot el poble al voltant de l’escola on ens vam reunir, expectants i orgullosos de les dones del seu shangam. Els més curiosos, els infants que ens miraven somrients i es delien per sortir a les nostres fotos i ensenyar-nos el que sabien fer. La cançó “Donna a Donna” de Joan Baez, ens ha acompanyat durant tot el viatge, reconvertida en Dona a Dona. Dones d’aquí i d’allí unides per lligams invisibles, flexibles i forts com tiges de bambú.

L’Índia no m’ha deixat indiferent i espero que em mantingui amb els sentits ben desperts, la empatia a flor de pell, i l’agraïment immens en els ulls.

(Visited 89 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada