El joc lliure i espontani és salut.
Molts de nosaltres potser hem passat l’estiu amb els nostres infants: fills, nebots o potser fins i tot, néts, i hem pogut constatar l’energia inesgotable i l’alegria constant que demostren quan els traiem de la rutina i de les seves responsabilitats de l’escola i senzillament deixem que juguin.
Rialles, crits, experiments, observació del medi, entremaliadures, salts, corregudes o pensar en les musaranyes… tot això i més ens mostra novament que la curiositat dels infants i les ganes de ser autònoms i “grans” es manifesten constantment quan l’entorn els permet escapar del control dels adults i, en lloc de fer activitats programades o suggerides pels grans, se senten “en llibertat”, al seu aire. I res millor que el joc per generar aquest entorn segur de creixement i d’experimentació dels propis límits, de descoberta i d’exploració de la realitat.
Aquest mes d’agost, la influent Acadèmia Americana de Pediatria ha presentat una declaració política amb el títol “El poder del joc: un rol pediàtric per millorar el desenvolupament dels més petis”. En aquesta declaració, l’Acadèmia recomana als pediatres que “receptin” a la canalla hores de joc lliure i espontani com a mesura de prevenció de malalties mentals tan greus com la depressió infantil i l’ansietat. L’excés de protecció, o sobreprotecció, empobreix els nens, els fa tornar dependents i els transmet el missatge que els adults no acabem de confiar-hi, que no els veiem del tot capaços… o al contrari, els fa estar inquiets, ansiosos, provocadors… amb necessitat de fugir de la “gàbia d’or” on els tenim… Trobareu més informació sobre la declaració i sobre l’estudi que la sustenta a l’article Let Kids Play publicat recentment al New York Times.
Deixar jugar els nens en llibertat mentre nosaltres ens situem prou lluny perquè se sentin autònoms i lliures i prou a prop per poder-los acompanyar quan ens necessitin, és vital i imprescindible perquè es desenvolupin físicament i emocionalment. Els adults també hem d’aprendre a confiar-hi i a confiar en la seva capacitat de trobar solucions per als reptes que es plantegen. El joc ens regala aquest escenari d’una forma senzilla i natural per a totes dues parts.
Cito textualment unes paraules del professor de Psicologia de la UOC, José Ramón Ubierto, amb les quals em sento totalment identificada i que tenen molt a veure amb aquesta reflexió: “El joc és un instrument que té el nen per interpretar la realitat, per entendre com funciona la vida i per explicar-ho tot, i si es pauta, codifica i vigila molt, si li diem què ha de fer en cada moment, li traiem eines perquè després pugui inventar respostes amb els seus propis recursos davant les situacions vitals que se li presentin”. (La Vanguardia, 27 d’agost de 2018, article de Mayte Rius)
Si en voleu més, us recomano escoltar la veu de Francesco Tonucci quan diu: “El verb jugar només es pot conjugar amb el verb deixar”. El podeu sentit en el minut 31.15 d’aquesta entrevista.
Ara, quan torni a començar l’escola, els infants tornaran a les seves rutines i a les seves responsabilitats i, a més de les hores lectives, segurament els omplirem d’activitats extraescolars; en alguns casos per millorar certs aspectes formatius, en d’altres, per provar noves activitats en què poden desenvolupar altres aptituds, i en molts també per cobrir jornades de treball que els adults no poden conciliar amb les hores d’oci tal com voldrien.
En qualsevol cas, quan arribem a casa no oblidem que llarg que ha estat el dia, per a ells i per a nosaltres, regalem-los estones de joc i deixem-los jugar lliurement també perquè creixin ben sans i es desenvolupin com a persones que tenen criteri per prendre decisions, que són valentes per afrontar reptes i curioses per aprendre cada dia més.