#JugamosPaidos
Doncs sí; no tinc prou paraules d’agraïment per als lectors que heu fet vostre el ¿Jugamos? i heu fet que s’exhaurís, amb la qual cosa s’ha aconseguit que se’n publiqui una segona edició. I és que és una sensació molt especial, aquesta d’escriure un llibre.
A l’inici només penses en totes les coses que vols dir, tot allò que vols compartir. Jo m’hi vaig posar amb moltes ganes, però també amb un pessigolleig a l’estómac… Almenys a mi, donar forma al garbuix d’idees, d’experiències, de coneixements, de jocs, d’activitats que vull reflectir, no m’és fàcil. Parlar és una cosa, i em surt fàcil, però escriure, n’és tota una altra!
Acabada l’escriptura, comencen les correccions, que no s’acaben mai. Sempre trobes alguna cosa per millorar, recordes una cosa oblidada fins que dius (o l’editor et diu…), «prou!»
Quan tens el llibre editat a la mà, les sensacions es multipliquen. Emoció, satisfacció, alegria i, fins i tot, per què no dir-ho, orgull d’haver superat un repte, i un dels grans! I, al costat d’aquest orgull, també apareix la vergonya. En un llibre et mostres i t’arrisques. Saps que no agradarà a tothom, que hi haurà qui el trobarà pobre, o massa genèric, o massa concret, o massa complex, o massa… Llavors és quan et cal una bona dutxa d’humilitat i una ensabonada de confiança.
A partir d’aquí, superada la presentació, esperes que el llibre es vengui i creues el dits. Però la partida encara no s’ha acabat… ara encara queda el més difícil i és que aquells lectors que l’han comprat, trobin el moment de llegir-lo! I ho dic per experiència pròpia… ¿Quants llibres comprem que no sempre acabem llegint?
Però ara, amb ¿Jugamos? les xarxes m’han donat un premi. I és que han estat les portes per les quals m’han arribat els comentaris entusiastes i l’agraïment dels lectors. Durant aquests mesos he rebut missatges i he llegit comentaris a les xarxes socials que m’han omplert d’alegria i han elevat la meva motivació fins a desbordar-la. Sento que ¿Jugamos? ha estat un llibre molt positiu per a molts lectors. Potser, fins i tot m’atreviria a dir que ha canviat alguna perspectiva a més d’una persona. Ha provocat preguntes i reflexions i ha fet treure el cap a més d’un nen i nena interior… o almenys això és el que m’han dit els lectors. I això és el que pretenia el llibre: obrir la mirada, provocar la curiositat i les ganes de més! I jo he entrat en contacte amb moltes persones que fins ara no coneixia, i els seus comentaris m’han enriquit i també m’han obert a mi perspectives. Tot un intercanvi, com quan juguem.
¿Jugamos? no neix d’una ambició personal, sinó que neix de la necessitat de posar ordre a tot el que hem treballat i après a Marinva amb les escoles durant els darrers anys. Neix de la necessitat de reflexionar sobre la situació de l’escola, la desmotivació dels alumnes, la diferència entre el que l’escola verbalitza sobre els beneficis del joc i les dificultats que troba per posar-se a jugar. Neix del convenciment íntim i viscut que l’aprenentatge lúdic pot transformar l’educació.
Tots sabeu que el joc forma part del meu ADN i jo no seria el que sóc sense la seva força. He escrit sobre la seva influència en la creació dels vincles familiars, sobre la seva capacitat de transformació en el món de l’empresa, ¿com no havia d’escriure sobre el seu poder transformador en l’educació?
Aquests mesos han estat molt emocionants i enriquidors també per a mi. He rebut moltes mostres d’agraïment, comentaris molt positius i divertits sobre la influència del llibre, mostres d’actitud lúdica a cabassos de lectors engrescats i encuriosits.
Chinchimonete l’ha regalat a molts dels seus amics, Adnaloy se n’ha enamorat, la Irene el llegia durant les vacances pensant en millorar quan tornés a l’escola, la Iraide valorava que ´¿Jugamos? es pot aplicar a tot, la Zoraida que agraïa un estiu lúdic, en Toni Viader li donava voltes a la frase «el juego es un derecho de la infancia y, en cambio, el trabajo infantil está prohibido» pensant en els deures que arriben a casa…, en David Vega explicava que el primer capítol l’havia llegit en digital, perquè no havia pogut esperar a tenir-lo en paper, i n’han aparegut traduccions del ludòmetre en diversos idiomes (però això ho explicaré en un altre post!) i la María, «por fin lo tengo». Uf, és molt gran això.
Moltes gràcies per l’energia positiva de tots els vostres comentaris (dels que he citat i de tots els que he pogut oblidar). Són un magnífic estimulant de la meva #ActitutLúdica!