Toy Story 4: Joguines que emocionen

No sé si ja heu vist la pel·lícula Toy Story 4. Jo me la vaig regalar just en acabar el curs i us haig de dir que em va encantar. O sigui que si encara la teniu pendent, jo us diria… no us la perdeu!

Semblaria que la idea després de Toy Story 1 (1995), ampliada amb Toy Story 2 (1999) i Toy Story 3 (2010), ja no podia donar per gaire més. Però sí! Pixar ens torna a donar un bany d’humor i tendresa, amb les joguines com a protagonistes.

No us parlaré de l’impressionat treball de cinema d’animació que és la pel·lícula i que a mi m’ha semblat fascinant. Tot un treball tècnic i artístic admirable. Però aquest no és el meu tema i no en sé res.

El que sí que vull és compartir els pensaments i les emocions que m’ha posat en marxa aquesta història. Perquè parla de tres conceptes absolutament relacionats entre ells i apassionants per a mi: emocions, joc i joguines.

Primer, una breu descripció sense fer cap spoiler.

Els entranyables personatges, el xèrif  Woody i l’astronauta Buzz Lightyear, així com la resta de joguines, ja no pertanyen a l’estimat Andy, sinó que passen a formar part del repertori de joguines d’una nena que es diu Bonnie. A partir d’aquí, en Woody ha d’acceptar que ja no és la joguina preferida de la Bonnie, i menys encara el líder del nou grup. Per molt que, sens dubte, és el més intrèpid a l’hora d’assegurar que totes les joguines estan bé i que entre totes s’ocupen del benestar de la Bonnie. Una tasca que no és gens fàcil, per descomptat.

Per acabar-ho d’adobar, apareix una nova joguina feta de materials reciclats: una forquilla de plàstic, un pal de gelat, un escurapipes i un grumoll de plastilina. No és gens estrany que, amb aquesta pinta, no trobi el seu lloc enmig d’unes precioses joguines comprades, i que s’intenti suïcidar insistentment llançant-se a la galleda de les escombraries. Tanmateix, serà la joguina preferida de la Bonnie. Vegeu aquest breu tràiler i us en fareu una idea.

Us podeu imaginar que tot això genera una gran quantitat d’emocions complexes i intenses que, si més no a mi, m’han trasbalsat i, com a bones metàfores, m’han connectat amb les meves llums i les meves ombres.

El primer impacte el vaig tenir en una de les primeres escenes, quan els pares preparen la Bonnie per al seu primer dia d’escola. Per què? Doncs perquè davant de la necessitat de la Bonnie d’emportar-se una joguina a l’escola per sentir-se més segura i acompanyada, els pares li deixen clar que a l’escola no s’hi poden portar joguines! Us sona? Sembla que això del joc i l’educació és un binomi que costa d’entendre i d’acceptar, no només al nostre país. Sens dubte, és urgent continuar fent pedagogia sobre la importància de l’aprenentatge lúdic difonent els avenços neurocientífics i les bones pràctiques en aquest camp.

La pel·lícula ens parla de joguines efímeres com en Forky. Fetes d’objectes vells o inútils i que es converteixen en joguina per decisió de l’infant. O sigui que qui converteix un objecte en joguina no és una marca o el magnífic disseny d’un fabricant, sinó la decisió del nen. És el nen el que converteix l’objecte (tant si és comprat com inventat) en joguina, fruit de la seva imaginació i del seu desig de passar-s’ho bé.

És commovedor com en Forky es considera escombraries i no hi ha manera d’aixecar-li l’autoestima (per molt que per a la Bonnie sigui la més valuosa), quan ell es compara amb la resta de joguines “perfectes”.

Tanmateix, la resta de joguines tenen clar quin és el seu objectiu, sobretot en Woody, que ha estat una joguina molt estimada. Per a ell, l’objectiu principal d’una joguina és assegurar el benestar i el gaudi de l’infant. Per això s’autoimposa la missió, i convenç la resta de joguines per conjurar-se a salvar en Forky de tots els seus intents d’acabar a les escombraries.

Toy Story 4 també ens parla de joguines abandonades, perdudes i oblidades. ¿Què sent una joguina quan ja no es estimada per l’infant i queda abandonada o oblidada? I quan es perd? Seguint amb aquesta idea, la pel·lícula també parla de “perdre’s com a joguina”. Com quan en Woody, volent seguir amb el seu projecte vital d’assegurar el gaudi de la Bonnie, acaba confonent-se i posant-se, ell i la mateixa Bonnie, en perill. És aquí on apareix la Bo Peep, aquella pastora de porcellana amb barret rosa, tota ensucrada i que fa anys que va ser oblidada (apareix a la primera pel·lícula). Ara viu en un parc infantil, amb una tribu de joguines rodamons, totes al marge de la llei. És ella qui li mostra com, en cada moment, i sense renunciar al projecte personal, es poden trobar nous camins per mantenir-se fidel a la pròpia missió vital. Perquè està clar que una joguina sense infant (gran o petit) tampoc és ja una joguina.

Sens dubte, tot un incentiu per als infants perquè cuidin i estimin les seves joguines i els sàpiguen donar una nova vida quan ja no les necessitin, com es promou a la campanya “Comparte y recicla”. Podeu veure’n un resum en aquest vídeo.

Com veieu, la pel·lícula dóna per a moltes reflexions i aprenentatges. Us en cito dos més:

Un, protagonitzat per la Gaby, una nina sense infant. La pobra Gaby va néixer amb una malformació (el seu mecanisme de parlar està espatllat) i ningú la va voler. Després de moltes peripècies i estratègies poc acceptables, aprèn a aconseguir el que vol fent que els altres hi empatitzin i sabent demanar-ho.

L’altre, protagonitzat per un motorista canadenc que venç la seva por, fruit d’un fracàs, i s’apodera amb molt d’esforç. El seu fracàs va ser no complir les expectatives que, fruit de la publicitat, es van crear en l’infant a qui li van regalar. ¿Quantes joguines coneixem que no han estat capaces d’oferir allò que la tele o la mateixa capsa asseguraven que farien? Joguines abandonades al primer joc.

I, per acabar, no oblideu que, per a un infant, les joguines inventades, imaginades i recreades per ell mateix, són font de joc des del mateix moment que les imagina, i se les empesca per fer-se-les seves. Perquè un objecte es converteix en joguina quan l’infant se n’apropia i així ho decideix. Tant si és una forquilla de plàstic amb un grumoll de plastilina com una nina amb tots els seus accessoris.

Apa, a jugar i estimar les joguines… que pel que sembla, tenen vida pròpia!

 

Pd.

Aquesta pel·lícula també ens porta a reflexionar sobre la quantitat de joguines “Forky” que s’estan comercialitzant, de manera que es tergiversa l’essència del missatge: no cal que et facis la teva joguina…. ja te la fabrico jo!

(Visited 3 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada