Obro el correu electrònic i veig aquest missatge que ha travessat l’Atlàntic:

«Escoltar-te va ser entrar en el món de la teva infància, però alhora, dels records de les infàncies de cada un. Va ser emotiu, em va arribar a l’ànima i molt enriquidor pel que fa a conèixer coses que no se sabien. ¡Gràcies, mil gràcies! (…)»

Amb el títol Els drets del nen al joc: trames per a la inclusió, es va celebrar a UNICEN,  la Universitat Nacional del Centre de la Província de Buenos Aires, una jornada en el marc de la commemoració dels 25 anys de la revista Espacios en Blanco – NEES i del 60è aniversari de la Declaració dels Drets del Nen. Una trobada amb l’objectiu de focalitzar com promoure i respectar el dret al joc definit a la Declaració i adoptat més tard, l’any 1989, a la Convenció dels Drets de la Infància.

Aquesta vegada, i molt a desgrat meu, no m’hi vaig poder desplaçar, però sí que em van donar l’oportunitat de participar-hi proporcionant-me un espai on reflexionar amb les persones assistents sobre això que també explica el mestre Tonucci de «Deixar jugar», en una conferència a través de la pantalla. ¡Una meravella de la tecnologia!

En aquesta conferència, vaig començar a compartir la feina feta per l’Observatori del Joc Infantil, l’associació International Play Association a Espanya i Marinva, la consultora en metodologies lúdiques, fa gairebé 25 anys.

Després vaig abordar el dret dels nens i nenes a jugar, i vaig centrar-me en l’Observació General núm. 17 de 2013, elaborada per la Comissió de Drets del nen, en què es defineix què entén la comissió per joc i quin és, a segons ella, la situació actual d’aquest dret al món. Aquí us deixo la definició, la qual, en la meva opinió, ens l’hauríem de gravar al cor amb foc: