Cada curs escolar té les seves particularitats. I el pati no se’n salva. Aquest any s’han posat de moda entre els més petits els Superzings, uns petits ninos col·leccionables, diferenciats entre Bons i Dolents (herois i brivalls) i amb algunes característiques singulars.

Hi ha joguets que es posen de moda sense cap avís previ, com els Superzings, i d’altres que apareixen i desapareixen, però que sempre acaben tornant, com les baldufes. Sovint em pregunten: què ha de tenir una joguina perquè es posi de moda? Una pregunta sense resposta evident avui dia, perquè si algú ho sabés, ara mateix seria una estrella. I en aquesta fórmula màgica, si bé s’intueixen alguns elements, altres se’ns escapen.

Posar un joguet de moda no és una tasca fàcil, perquè la canalla és un públic exigent i molt influenciable. Però aquest tipus de joguets petits, senzills, barats i col·leccionables que es venen en sobre sorpresa, fan que els menuts de la casa s’hi sentin atrets. Encara més si a l’escola hi ha companys i amics que els tenen i en parlen, cosa que facilita que els infants creïn entre ells un argot de comunicació propi que els fa la sensació de pertinença a un grup d’iguals i els fa sentir integrats i segurs.

A més de l’atzar i d’una certa transgressió en forma d’humor, hi ha un altre element important que integren aquests ninos diminuts: es tracta de la narrativa, la qual, igual que en el cas dels Gogos (us en recordeu?) o dels més recent Pokémon, ens explica una història de la qual podem ser partícips. Una combinació bastant irresistible.

Això no obstant, els Superzings també tenen la seva part perjudicial, i és que les col·leccions són interminables i mai arribes a tenir la sensació d’èxit d’haver acabat la col·lecció, com sí que passava amb els cromos. Sovint és tenir per tenir. Consum més consum. Perquè tenir més, en aquest cas, no és proporcional a poder jugar més o de manera més creativa. Simplement més de la mateixa cosa. Un altre component negatiu, des del meu punt de vista, és el seu aspecte. La majoria d’aquests ninos reflecteixen enuig amb més o menys toc d’humor. I jo em pregunto: podrien expressar també sorpresa, por, alegria, orgull, esperança, diversió, fàstic, tristesa, confusió… i tot amb humor? En voleu saber més coses?

Fent clic aquí podreu veure l’article en què col·laboro, escrit per Javier Guillenea a El Diario Vasco.