M’agrada aquest concepte. Una ciutat que acull el joc i no tan sols el permet sinó que el provoca. També m’agrada el concepte perquè no al·ludeix a la infància ni especifica on o com jugar. Simplement una ciutat que es deixa jugar i que s’ho passa bé veient créixer el joc. I, d’aquesta manera, la ciutat jugable es converteix en ciutat jugada.

Per què, quin és l’objectiu d’una ciutat jugable si no és convertir-se en ciutat jugada?

Crec que no m‘equivoco si dic que la llavor de la ciutat jugable la trobem a La città dei bambini, promoguda pel mestre Francesco Tonucci cap a l’any 1991. Va ser a la seva ciutat natal, Fano, on la llavor va germinar per primera vegada. Actualment arreu del món hi ha gairebé dues-centes ciutats que han fet seva la filosofia de Tonucci i han apostat per dotar les seves ciutats d’espais públics en què els nens i les nenes puguin jugar de manera lliure i segura, i imaginant i fent realitat aquests espais amb la participació activa dels mateixos nens i nenes en el govern de la ciutat. És a dir, entenent-los com a subjectes de drets i cocreadors, i no com a objectes de protecció o consumidors.

Sabem (tot i que sovint ho oblidem) que la Convenció Internacional dels Drets del Nen, proclamada el 1989 a  Nova York per l’Assemblea de les Nacions Unides, i concretament al seu article 31, ens parla del dret de la infància al joc i al descans: Tots els nens, nenes i adolescents tenen dret a jugar, a descansar i a participar en activitats recreatives pròpies de l’edat. També tenen dret a participar en activitats culturals i artístiques, motiu pel qual els Estats han de promoure oportunitats adequades i en condicions d’igualtat perquè s’hi puguin integrar.

Queda clar, doncs, que garantir el joc a la ciutat ja no pot ser optatiu, sinó que ha de ser un compromís de l’administració pública i de tota la societat. En aquest sentit, necessitem una nova mirada de les polítiques urbanes, culturals, educatives i socials des del joc. En primer lloc, perquè és la nostra obligació i en segon lloc, perquè tal com constata Tonucci, una ciutat jugable és una ciutat més saludable, més sostenible i més inclusiva. Ell ho diu així: No deixem sortir els nens al carrer perquè pensem que el carrer és perillós; jo estic convençut que el carrer és perillós perquè no hi ha nens. 

Un aclariment: quan parlo de ciutat jugable ho faig inspirada en la definició de joc utilitzada pel Comitè de Drets del Nen, en la seva Observació General núm. 17 de 2013: Per joc infantil s’entén tot compartiment, activitat o procés iniciat, controlat i estructurat pels mateixos nens; té lloc on sigui i quan sigui que es doni l’oportunitat. (…) El joc comporta l’exercici d’autonomia i d’activitat física, mental o emocional, i pot adoptar infinites formes i desenvolupar-se en grup o individualment. Aquests formes canvien i s’adapten al llarg de la infància. Les principals característiques del joc són la diversió, la incertesa, el repte, la flexibilitat i la no-productivitat. 

És a dir, no es tracta de crear molts parcs i zones infantils on “permetre” el joc dels nens i nenes, sinó de concebre la ciutat, els seus barris, els seus carrers… des d’una perspectiva lúdica i oferir oportunitats creatives perquè el joc tingui lloc. Tot un canvi de mirada.

Per sort, cada vegada apareixen més iniciatives en aquesta línia que assagen els diferents què i els diferents com per transformar les nostres ciutats per mitjà de la ludicitat.  

Us presento dues de les noves experiències més inspiradores que conec: PlayFul Paradigm, a Esplugues de Llobregat i el Pla de Joc en l’espai públic de la ciutat de Barcelona.

Dues experiències de transformació profunda amb la mirada fixa en la infància, sense oblidar que els adults també juguen i que, com deia en començar aquest post, una ciutat jugable i jugada és una ciutat:

•  Més saludable: perquè el joc és salut física i benestar emocional.
• Més sostenible: perquè el joc a l’aire lliure necessita espais verds i pacificats, cosa que reverteix la contaminació acústica i de l’aire.
• Més inclusiva: perquè el joc afavoreix la vida comunitària sense distinció de gènere, capacitats, orígens o procedències. És una ciutat per a totes les persones que l’habiten.

Us deixo la presentació que vaig preparar per a l’INDER (Instituto de Deportes y Recreación de Medellín) el mes d’agost passat, titulada La ciutat jugable: el joc com a mitjà i com a fi, amb la finalitat de contribuir a estendre el joc mitjançant l’esport i la recreació a la seva ciutat.  

Acabo amb unes paraules d’Eduardo Galeano (Las palabras andantes):

En la pared de una fonda de Madrid hay un cartel que dice: 

Prohibido el cante.

En el aeropuerto de Rio de Janeiro, hay un cartel que dice:

Prohibido jugar con los carritos porta-valijas.

O sea: todavía hay gente que canta y todavía hay gente que juega.