¿Què els converteix en espais “jugables” i què ho impedeix?

Durant aquests últims mesos he tingut l’oportunitat de dedicar una part del meu temps a observar criatures jugant en espais de joc a l’exterior. Uns espais organitzats per professionals amb la finalitat de brindar joc als nens i les nenes més petits. 

Com molts ja sabeu, des de fa un parell d’anys m’han atorgat el títol d’“àvia”. Un títol al qual arribes sense cap formació específica i en el qual aprens “fent”. Com el de “mamà” o “papà”. O sigui, un exemple clar de “learning by doing”, o més aviat, en el cas sobre el qual us proposo reflexionar, estaríem parlant de “learning by playing”.

Les meves netes són dues, i tenen 18 i 28 mesos. Em centro, doncs, en aquests primers anys tan vitals i fonamentals en el desenvolupament infantil. Com a àvia, i de la mà de les meves netes, puc entrar en molts llocs com ludoteques, zones de joc, parcs infantils, escoles bressol… sense haver de donar gaires explicacions ni presentar-me, i simplement ser-hi, observar, jugar i percebre amb els cinc sentits.

Explorant aquests espais he pogut viure, en primera persona i com a usuària, la importància del clima que es crea en l’espai de joc i com aquest clima afavorirà o perjudicarà que el joc tingui lloc i que ho faci amb qualitat. Aquesta vivència m’ha proporcionat les reflexions que vull compartir aquí.

Quan parlo de clima, em refereixo, sobretot, a les normes explícites o implícites que envolten els espais de joc organitzats. Per descomptat que la selecció de jocs i de joguets, i fins i tot la seva disposició concreta en l’espai, compleix tots els requisits de qualitat, diversitat, versatilitat, creativitat i amplitud. Per tant, em centraré, com us deia, en aquestes normes que regeixen el funcionament de l’espai. Unes normes que, d’altra banda, en aquests moments de pandèmia s’han vist incrementades i interpretades segons diferents sensibilitats i, jo diria, “marcs mentals”.

Us poso un exemple. Imagineu dos espais a l’aire lliure amb una bona proposta en quantitat i qualitat de jocs de tot tipus. 

En un d’ells, nens i nenes es mouen lliurement per tot l’espai durant el temps que volen, sempre que no hi hagi persones esperant i, en qualsevol cas, amb un mínim de seixanta minuts de temps. No són més de dotze. 

En l’altre, divideixen l’espai en dos, A i B, de manera que en un, hi juguen sis criatures i en l’altre les altres sis. Tots dos espais reprodueixen els mateixos tipus de joc, de manera que són molt semblants i, per separar-los, s’han fet servir un parell de tanques i cinta de colors. El temps de joc permès és de trenta minuts, tant si hi ha altres famílies que s’esperen com si no.

En el primer espai el joc flueix i, com per art de màgia, les criatures s’autoregulen. Apareixen els típics conflictes quan unes quantes necessiten “amb urgència” el mateix objecte o senten la impetuosa necessitat de tirar a terra la torre que ha construït una altra. Aquestes negociacions, sens dubte, formen part de l’interès educatiu del joc i són no únicament inevitables sinó joioses, si bé en alguns moments, sobretot a les famílies, ens incomoden o ens posen a prova la paciència. La majoria esgoten el temps i, si no s’espera ningú, demanen continuar jugant. Els que se n’han d’anar, després d’una explicació de les famílies, accedeixen a recollir per tornar-hi un altre dia. Han viscut una experiència saludable, positiva i enriquidora de joc lliure.

En el segon espai, a més dels conflictes propis del joc, n’apareixen d’altres inevitables per bé que absolutament prescindibles, i és que contínuament els nens de l’espai A volen anar a l’espai B, perquè han vist o han sentit alguna cosa interessant, perquè una tanca i una cinta representen per a ells un altre joc o perquè encara no tenen noció de l’espai permès o prohibit. Simplement veuen coses interessants i la seva curiositat (meravellosa curiositat!) els porta fins allà.

En aquest segon espai, el temps de joc es va esgotar en baralles contínues (més o menys ben portades) entre mares i criatures per aconseguir impedir-los el pas d’un espai a l’altre, cosa que va acabar convertint-se en un joc, amb la desesperació de les famílies i de les persones que supervisaven l’espai i l’activitat, que no s’ho van prendre com un joc. Plors, enutjos, explicacions pacients, menys pacients, fins i tot amenaces (“si tornes a travessar, marxem”), criatures amb cara de no entendre res i famílies de mal humor. Si a això, hi sumem que al cap de trenta minuts havien de recollir-ho tot i anar-se’n, just quan començaven a centrar el joc, l’experiència es converteix en una cosa per no ser repetida. Més plors, més nervis, més mal humor. Una oportunitat de joc perduda en un espai pensat per alimentar el joc. Sens dubte, un sense sentit.

Quan una norma en un espai de joc provoca conflictes estèrils, ens hem de preguntar què aporta i a qui aporta alguna cosa. Sovint, decisions que prenem en funció d’un objectiu (en aquest cas, disminuir el risc i assegurar un fluxe4 d’aforament convenient), quan les portem a terme, hem de valorar si realment estem complint l’objectiu i quins són els impactes no desitjats que provoca. És a dir, si el que guanyem compensa el que perdem. En aquest cas jo crec que no. 

També ens hem de preguntar a qui beneficia aquesta “norma”: ¿Al joc de les criatures? ¿Facilita l’organització o comoditat de les persones professionals? ¿L’organització o la comoditat de les famílies?

Estar pendents de com influeixen les nostres decisions en la qualitat del joc de les criatures, ser crítiques* i avaluar-les constantment és imprescindible si posem en el centre els nens i nenes i les seves necessitats lúdiques. Sovint, les professionals* actuem com a supervisores i avaluem les criatures: si han jugat molt o poc, amb qui han jugat, a què han jugat, si han provocat conflictes, com els han solucionat… (Jutgem?) Però poques vegades avaluem com hem organitzat (nosaltres) l’espai, quin clima hem sabut crear, com hem abordat els seus conflictes, quanta confiança hem estat capaços de generar, què hauríem de millorar, etc. I aquesta observació i aquesta avaluació, les nostres!, són imprescindibles si volem realment ser facilitadores* de joc perquè, altrament, ens convertiríem, tant sí com no, en simples supervisores*.

Els nens i les nenes necessiten jocs, joguets i espais estèticament estimuladors, però no únicament, perquè les criatures perden el sentit i l’oportunitat si no se’ls permet actuar amb llibertat. I per això, conèixer i respectar les lògiques del joc i les necessitats de les criatures és imprescindible. No oblidem que la Declaració de Drets de la infància ens parla que davant d’un conflicte d’interessos preval sempre el dret de les nenes i els nens.

Bon joc!

(*) Ah, m’oblidava!! Possiblement us haurà sorprès l’ús del femení, com si no haguessin homes professionals o lectors d’aquest blog.  És clarament una declaració de principis. Que vaig explicar en el primer post d’aquest any 2021. M’he proposat  escriure dirigint-me a persones, independentment del seu gènere o de si s’identifiquen o no amb el binarisme. Veurem si ho aconsegueixo!