62 anys després de la seva aprovació, i 32 anys després de l’aprovació de la Convenció, continuem reivindicant aquest drets perquè encara, malauradament, ni tant sols els països “desenvolupats” l’han assolit.

I si parlem del DRET AL JOC, motiu i raó de ser d’aquest blog, podem constatar que aquest continua sent un dret de segona, tal com hem vist amb la manera que hem tingut, com adults, d’abordar la pandèmia, privant d’aquest dret a infants i adolescents.

Ja abans de la pandèmia, l’Associació Americana de Pediatria va difondre un estudi on relacionava la manca de joc lliure a la infantesa amb malalties mentals greus com la depressió i l’ansietat i encunyava el terme “dèficit de joc”. Ara, ja hi ha estudis que ens diuen com malalties mentals i intents de suïcidi en infants i adolescents s’han incrementat després de la pandèmia.

Perquè ens fa tanta por el joc als adults?  Perquè el nostre marc mental esta més relacionat en “perdre el temps” jugant que en guanyar-lo? Què temem?  Potser que el joc ens fa lliures, potser que ens apropa al SER més que al fer o el tenir?

Alguna cosa molt profunda es belluga en nosaltres i ens treu de la nostra zona de confort i ens obliga a posar en marxa la nostra actitud lúdica de la que tantes vegades m’heu sentit a parlar.

Ens obrim a observar-nos, conèixer-nos sense jutjar-nos?  Acceptem el repte i abracem la incertesa que ens provoca “posar-nos” en joc?

Segur que ens val la pena!