Continuo escoltant debats encesos sobre l’oportunitat de proposar als jocs competitius o no. La paraula competir continua tenint una gran càrrega negativa, i parlem de ser competents però no competitius, de la competició sana vs. una altra que deu ser no sana, imagino. I jo continuo recomanant la lectura de Juegos colectivos para la primera enseñanza, de la Constance Kammi, especialment el capítol que fa referència als beneficis dels jocs competitius a partir de certes edats i en un determinat context.
Tanmateix, amb el cor a la mà, penso que aquests són debats, avui, gairebé arribant al primer quart del segle xxi, intranscendents, obsolets, malaguanyats… No ens enganyem: ni l’escola, ni les activitats de lleure o tot l’univers de l’educació 360 (televisió i videojocs inclosos), ni l’escàs mercat laboral són els únics responsables d’incentivar la competitivitat entre els més petits. Tot plegat és molt més pervers i nociu. M’hi fa pensar l’Anna Ramis (autora del llibre De 0 a 3, res de pantalles?), amb qui vaig coincidir en una entrevista a Catalunya Ràdio. A la conversa, va deixar anar: “És que els infants es veuen obligats a competir amb els smartphones dels seus pares des del mateix dia del seu naixement”.
I, sí, certament. Aquest és el debat, o, millor dit, la perversió. Perquè aquesta és la realitat que se’ns ha colat sense fer soroll, com si fos el més normal del món. I, així, els veiem obligats a competir, no per ser els primers en res, o per guanyar més punts que ningú: els nens i les nenes competeixen per aconseguir l’interès dels seus pares i mares. Competeixen amb els omnipresents smartphones, que els han robat la mirada atenta, còmplice i amorosa dels seus principals referents. Mares donant la teta amb el mòbil a la mà o pares amb el biberó i el mòbil a la mà! Uns i altres, avis inclosos, gronxant els cotxets perquè el bebè s’adormi o no molesti, empenyent els gronxadors als parcs sense deixar de mirar la pantalla del mòbil, deixant sols els infants al metro, o al bus, i només girant la cara per dir-los: “Estigues quiet/a!”, “No molestis!” o “Ara no puc!”.
Per no parlar de tots els trastros que se’ns acuden per facilitar-nos l’ús del mòbil en el temps familiar. Cercant invents, he trobat un dispositiu que es col·loca al mòbil per posar-hi el biberó i facilitar, així, que puguis gaudir del que vulguis veure sense haver-te de preocupar de subjectar el biberó! Olé per la ment innovadora! Per sort, no ha triomfat.
No exagero, només cal mirar al nostre voltant i posar-hi consciència. Estic segura que si pares, mares, avis i àvies, ens veiéssim en un mirall o amb els ulls de les nostres estimades criatures, quedaríem aterrits.
No exagero, tampoc, si dic que les criatures se senten insignificants quan el seu pare o la seva mare prefereixen el mòbil a la seva presència o interacció. De fet, el mateix ens passa als adults quan, en una trobada entre amics, es comencen a treure els mòbils a la taula i la conversa es va apagant.
Però, que els infants se senten insignificants, a més de semblar-me obvi, és una afirmació que ja apareixia en un estudi de 2015 que va elaborar l’empresa AVG Technologies amb una enquesta a més de 6.000 nens i nenes d’entre 8 i 13 anys del Brasil, Austràlia, el Canadà, França, el Regne Unit, Alemanya, la República Txeca i els Estats Units. Concretament, el 32 per cent dels infants enquestats ja feien llavors aquesta afirmació. L’enquesta també ens diu que les criatures senten que han de competir amb aquestes tecnologies per aconseguir l’atenció dels seus pares i mares.
Podem imaginar la inseguretat que crea haver de competir per l’afecte d’una persona que et dona senyals d’estimar més un aparell que a tu? Podem imaginar els efectes sobre l’autoestima dels infants quan l’amor incondicional es posa en dubte?
Certament, quan els smartphones envaeixen el temps de dedicació als nostres fills o nets, estem parlant de signes alarmants d’addicció per part dels adults o d’una immensa soledat interior que mirem d’apagar desconnectant del present real per connectar-nos a una imaginària xarxa socialitzadora que també deixa sols els nostres infants. De ben segur, la societat que hem creat ens ho posa molt difícil: els inputs constants que rebem ens allunyen de nosaltres mateixos i ens endinsen en una espiral de consum i insatisfacció de la qual no és fàcil quedar al marge. Però també és cert que cada un de nosaltres, individualment, podem decidir en la nostra esfera. Segurament no podem canviar grans coses (o sí), però hi ha decisions que podem prendre, com ara quan connectem o desconnectem el mòbil. Cal, això sí, posar-hi consciència.
M’explicaven en una escola que, davant el repte de crear un aparell per millorar la vida quotidiana, una aula de 2n de primària havia escollit com el millor invent una capsa amb tanca perquè els pares i les mares hi deixessin el mòbil en arribar a casa. Ens ho podrien dir més alt, però no més clar! Hi esteu d’acord?
Sí, ho heu notat: avui escric enfadada. Fa dies que aquestes imatges em persegueixen, als parcs, als carrers, al transport públic i, és clar, miro i callo, i el cor se m’omple de tristesa i enuig, que haig d’aprendre a convertir en acció. En acció lúdica, estimulant i transformadora. Però no patiu. Ho faré!
De moment, comparteixo amb vosaltres dues petites idees per ajudar-nos a posar més consciència i a gaudir més dels nostres infants:
- Què us sembla, això de la capsa “tancamòbils” al rebedor de casa, on tots (pares, mares, avis, àvies, germans i germanes adolescents…) deixem el mòbil en entrar a casa. Ens hi atrevim?
- I si, en arribar al parc, posem el mòbil en mode avió i ens regalem una estona de joc amb els nostres fills i filles?
Aquí us les deixo, perquè, si voleu, hi reflexioneu. I, si us decidiu a posar-les en pràctica, m’encantarà saber com us va! Espero els vostres comentaris, experiències i propostes!