Aquest és el títol de la meva darrera conferència, que vaig presentar a l’acte inaugural del Festival del Joc del Pirineu. Feia temps que pensava que havíem d’anar un pas més enllà dels poders del JOC (en majúscules), que tant m’heu sentit compartir. Certament, perquè els poders del joc apareguin, cal que l’ànima del joc es faci present. I, massa sovint, els jocs es conceben com a “recursos”, “eines”, “tècniques”, etc. que apliquem per aconseguir alguna cosa, sigui significar l’aprenentatge, obrir la ment a idees més creatives o crear confiança amb les altres persones. Tant se val! Perquè tot això passi, cal invocar l’ànima del joc.

En J. Botermans, al Llibre dels Jocs, publicat el 1989, ens diu: “Cada dia, a cada moment, es juga als quatre racons del món. Els jocs constitueixen una de les rares activitats humanes que aconsegueixen transcendir les monumentals barreres socials, culturals, lingüístiques, polítiques i geogràfiques que separem els diversos pobles de la Terra”. I ho aconsegueixen quan les persones que juguen ho fan lliurement, ho gaudeixen i no esperen del joc cap altra cosa que el mateix plaer de jugar. Aquest esperit lúdic que fa possible el joc, el defineix molt bé en Johan Huizinga a Homo ludens, escrit el 1938, quan ens diu: “El joc és una acció lliure que s’executa “com si” i se sent com situada fora de la vida corrent, però que, malgrat tot, pot absorbir completament el jugador, sense que hi hagi cap interès material ni se n’obtingui cap mena de profit”. 

Sense llibertat, gaudi i absència de benefici material, no hi ha ànima, no hi ha joc. Dit d’una altra manera, quan ens sentim obligats a jugar, o no gaudim dels jocs que se’ns proposen, o quan cerquem obtenir-ne alguna mena de benefici, com es fa, per exemple, en el que anomenem jocs d’apostes, l’ànima del joc desapareix, i, amb aquesta, el joc.

M’agrada molt la distinció que fa entre joc i jocs la Martine Mauriras-Bousquet al seu article “Un Appétit de vivre” (‘Ganes de viure’), publicat el 1991 a la revista El Correu de la UNESCO. Ens diu així: “Els jocs són institucions socials, invencions, fragments del joc. Són la manera concreta i visible amb la qual els pobles, la societat i les cultures expressen la seva manera de jugar”. Tanmateix, “el joc és una actitud existencial, una manera concreta d’abordar la vida, que es pot aplicar a tot i que no correspon a res en particular. Pures ganes de viure!”.

Per a mi, l’ànima del joc és, sens dubte, aquesta actitud lúdica; la que dona vida a qualsevol activitat o vivència i la converteix en joc. Perquè, com diu Mauriras-Bousquet, cap joc, ni cap joguina instituïda no garanteix el joc en si mateix. Perquè el joc és dins de la persona que juga i no pas en l’objecte o l’acció. És la nostra actitud, que converteix l’acció en joc i ens insufla l’ànima.

He escrit sovint sobre l’actitud lúdica, i aquí en trobareu molta explicació i reflexió. Simplement, a mode de resum, podria dir que, per fer créixer aquesta ànima del joc, no poden faltar la llibertat i la confiança, que reforcen l’absència de judici, el marge d’error i la ment oberta, que hi posa humor i certa dosi de transgressió. Però sobretot ens cal l’absència de benefici, perquè l’ànima del joc només és possible si entenem el joc com un fi en si mateix i no pas com un mitjà per aconseguir res. Ens ho diu Heidegger a Der Satz vom Grund (‘El principi de la raó’): “Per què juga l’infant al qual Heràclit atribueix el joc del món? Juga perquè juga. El perquè desapareix en el joc. El joc no té perquè. Juga mentre juga”.

Sublim! I gens contradictori amb els poders del joc, perquè aquests beneficis apareixen justament quan no els busques. Simplement es donen de manera natural i espontània i son capaços de formar-nos, conformar-nos i, fins i tot, transformar-nos, perquè ens ensenyen a gaudir de les petites coses i a estimar la vida tal com ve. És a dir, a estimar la nostra vida, misèries i pandèmies incloses, i no pas la vida que la societat i la publicitat ens presenten com a desitjable.

L’ànima del joc és, sobretot, revolucionària, perquè ens fa persones lliures i apassionades. Ens fa perdre la por i ens permet abraçar les incerteses i entendre els errors com a part de la partida de la vida. Perquè crea vincles poderosos i provoca emocions, clau en el creixement personal i col·lectiu . I, sobretot, perquè ens fa persones capaces de llançar-nos a conquestes èpiques com la de transformar el món, sense esperar res més a canvi que el plaer d’intentar-ho.

Us sumeu a la partida?