Això és el que proposem aquest any des de l’IPA (Jugar és un dret) per celebrar el Dia Internacional del Joc 2022. I ho fem amb un aire festiu i reivindicatiu alhora.

Sortir a jugar al carrer sembla cada cop una missió més èpica. Ho va ser durant la pandèmia, en què se’ns va aïllar a casa, i els únics amb permís per sortir a passejar eren els gossos. (No oblidem que el nostre país va ser un dels més restrictius envers els infants en aquest sentit.) També ho és perquè els carrers s’han tornat perillosos per la contaminació, els atropellaments de cotxes, motos, bicis i patinets i la por que algú faci mal a les nostres criatures.

Durant el III Congrés de Jocs en la Història (que es va celebrar el mes de març a Vic i en què van participar persones estudioses i afeccionades a diversos jocs populars i tradicionals, així com a jocs de taula moderns) es va constatar, a més, la dificultat de trobar-se o organitzar activitats de joc al carrer. Sembla que cal un permís municipal per a tot, que, a més, és clar, té el seu temps de tramitació. Per no parlar dels incombustibles cartells de “prohibit jugar a pilota”, que encara ens trobem a moltíssims pobles i ciutats.

La veritat és que jo personalment no era conscient d’aquesta dificultat, però, durant els tres dies del congrés, diversos col·lectius van exposar aquesta “burocratització” de les activitats de joc al carrer com una de les dificultats a l’hora de deixar fluir el joc en el seu lloc natural: els espais públics.

Sembla que els no-llocs d’Augé, dels quals ens va parlar en Carlos Suari, antropòleg a la URV, van ocupant les ciutats i, amb aquests, el joc fora de casa és cada cop més extraordinari.

Què se’n ha fet, de l’espai públic com a espai de socialització i de joc? Quina obsessió per regular-ho i controlar-ho tot! Així, doncs, sembla ser que, al carrer, no hi podem jugar a pilota, ni organitzar-hi un joc de rol en viu o muntar-hi una trobada per llençar baldufes? Cal demanar permís? Però, què és, això?

Sort que de tant en tant veiem (principalment) noies fent coreografies al carrer davant d’algun aparador que els fa de mirall, lluites espontànies de globus d’aigua en alguna plaça i persones que s’arrisquen a organitzar trobades de joc sense permís. Quina colla d’insurgents!

Certament, també veiem ciutats que estan cercant maneres d’obrir-se al joc, com demostra el Pla de Joc de la Ciutat de Barcelona, o la Ciutat Playful d’Esplugues o moltes altres que han començat a tancar carrers per jugar-hi durant el cap de setmana. Per alguna cosa es comença, però, ens conformem a tenir tancats els carrers d’algunes ciutats per jugar-hi només els dissabtes i els diumenges?

A l’Observació general núm. 17 (2013) sobre el dret de l’infant al joc (article 31), el Comitè dels Drets de la Infància ens diu: “Per joc infantil s’entén qualsevol comportament, activitat o procés que inicien, controlen i estructuren els mateixos infants; té lloc on i quan en tenen l’oportunitat. […]”. Podem privar els infants, i privar-nos, com a societat, de les oportunitats que ens ofereix l’espai públic a l’aire lliure?

És per això que aquest any volem animar les famílies, les entitats de lleure, les escoles i les persones treballadores (sigui quin sigui el ram de la seva empresa), que el 28 de maig (o els dies al voltant del 28 de maig) surtin a jugar al carrer, al pati o al parc. Demanem als ajuntaments que obrin més carrers al joc i que promoguin el joc en família i entre amics en tots els seus espais de lleure, cultura i treball.

I ho fem perquè els jocs són una herència del nostre poble, que, perquè havia après a jugar comunitàriament, va ser capaç de crear belles i extraordinàries formes de cultura. Hi ha un principi de plaer en els actes més bells de la vida de les persones. I es tracta, justament, de rescatar aquest principi que ha mogut des de sempre tot el que l’ésser humà ha fet de bo. Rescatar aquest principi i retornar-lo als infants del nostre temps és (qui podria dubtar-ho?) un problema pedagògic.

Acabava el post anterior dient que l’ànima del joc és revolucionària perquè ens fa persones lliures i apassionades, però, sobretot, perquè ens fa persones capaces de llançar-nos a conquestes èpiques com la de transformar el món, sense esperar res més a canvi que el plaer d’intentar-ho. Això ho tenen molt ben après al col·lectiu de Revolución Basada en Juego i, com diuen, “la revolució serà lúdica o no serà”.

Revolucionem el Dia del Joc sortint al carrer a jugar?