Aquest és el títol de l’exposició que va tenir lloc el mes de juny passat en la Facultat d’Educació de la Universitat Complutense de Madrid amb motiu de la celebració de la 6th Philosophy at Play Conference. Podeu saber més a través de la seva comunicació a X que també comparteixo amb vosaltres aquí. En aquesta sisena conferència, els assistents van tenir l’oportunitat de reflexionar i debatre, des d’un enfocament postcolonial, les teories del joc, a través d’una mirada filosòfica. Aprofundint en les relacions de poder, opressió i marginalització que els diferents imperis van continuar i, en moltes ocasions, continuen exercint sobre les seves antigues colònies, més enllà fins i tot dels perills de l’apropiació i explotació cultural.
I no, no us puc explicar més del que posen al seu web perquè no vaig poder assistir. M’ho vaig perdre. Però justament fa uns dies ha arribat a les meves mans, per gentilesa d’en Gonzalo Jover, degà de la Facultat d’Educació de la UCM, el catàleg de l’exposició “La imaginación en juego” que va acompanyar la conferència, i m’han vingut moltes ganes d’escriure algunes de les idees, reflexions i inquietuds que el text del catàleg m’ha suscitat.
Començo per felicitar les seves tres comissàries: la Laura Camas Garrido, la Silvia Martínez Cano i la Silvia Sánchez Serrano, totes elles del grup de recerca Cultura Cívica i Polítiques Educatives de la UCM. I especialment a la Laura, amb qui vaig coincidir a Irun en unes conferències en ocasió del Dia Internacional del Joc i a la qual no he deixat de seguir des d’aquell dia.
El catàleg obre la seva reflexió amb un text preciós d’en Walter Benjamin, escrit en la seva publicació Historia cultural del juguete de 1928, que jo ja havia llegit, subratllat i totalment oblidat. Quines dolentes jugades ens fa la memòria…! Sort que solen aparèixer cartes reparadores, com un text en un catàleg, perquè totes aquestes reflexions, oblidades en els passadissos del nostre cervell, s’activin de nou. Gràcies, Laura i Silvia’s, i gràcies, W. Benjamin, per aparèixer de nou. El text diu així:
Pot ser que avui ja estiguem en condicions de superar l’error fonamental de considerar la càrrega imaginativa de les joguines com a determinant del joc del nen; en realitat succeeix més aviat al revés. Si el nen vol arrossegar alguna cosa, es converteix en cavall; si vol amagar-se es fa lladre o gendarme. Coneixem algunes joguines antiquíssimes que prescindeixen de tota màscara imaginativa (és possible que, en el seu temps, hagin estat objectes de culte): la pilota, l’arc, el molinet de plomes, el barrilet, són tots objectes genuïns, “tant més genuïns com menys li signifiquen per a l’adult”. Perquè com més atractius, en el sentit comú de la paraula, són les joguines, tant menys “útils” són per a jugar; com més il·limitada es manifesta en ells la imitació, tant més s’allunyen del joc real, viscut. […] La imitació –així podríem formular-ho– és pròpia del joc, no de la joguina (Benjamin, 2015b, p. 22).
I quantes vegades ens oblidem d’això que la imaginació és pròpia del joc i no de la joguina. Certament, les joguines han de possibilitar l’inici del joc, però no determinar-lo. No obstant això, la joguina cada vegada es presenta més com un succedani de la realitat. Ja no sols les joguines imiten als personatges de l’última sèrie d’èxit en les pantalles, i es focalitzen en llicències, sinó que les mateixes jogueteres creen les seves pròpies sèries per a introduir les seves propostes en l’imaginari infantil. I ho fan marques tan populars i reeixides com Lego amb el seu LEGO DREAMZzz, per exemple. Però per descomptat no és l’única. I jo em pregunto: Fa falta conduir així la imaginació dels nens i les nenes per a continuar venent? Segur? Que la indústria joguetera creixi a base de llicències i més llicències, no és la sortida més fàcil i menys crítica i autocrítica? Hi ha alternativa?
Quan una joguina representa un personatge del qual coneixem la seva història, ja no sols perquè ens l’expliquin com en un conte (en el qual podem imaginar-lo escoltat a la nostra manera), sinó perquè el veiem, una vegada i una altra, en les pantalles que tenim, de manera omnipresent davant dels nostres ulls: veiem com vesteix, com parla, com reacciona, què li agrada i què no… i els nens imiten i imiten fins a l’avorriment. No juguen a inventar el món, sinó a reproduir el món que els mostrem per a ells.
Entenc que no és fàcil sortir d’aquest cercle; els petits demanen el que veuen en les pantalles, a les famílies ens costa posar els límits, i els fabricants fabriquen el que demanen els nens. I arriscar en una indústria castigada com és la joguetera és, sens dubte, complex. Però intentar-ho, val la pena, i això fan moltes indústries (com a LEGO), amb una mà llicencien i amb una altra arrisquen, o com unes altres, potser més petites, però atrevides i reeixides, com les nines de Paola Reina o els senzills Nins de la marca Grapats…, per posar alguns dels centenars d’exemples.
En el catàleg se’ns recorda una de les tesis de Klein, per a qui els jocs i joguines són una oportunitat perquè els nens i les nenes expressin i comuniquin el seu jo. Llavors em pregunto, com podran fer-ho amb “tants” objectes que els arriben “tant” estereotipats d’origen?
Certament, els jocs i joguines comercialitzats sempre s’han esforçat a oferir petites miniatures del món adult: cuinetes, nines, disfresses, vehicles, animals… Els museus de joguines ens mostren fins a quin punt cada generació i cada cultura ha posat, hem posat!, en les joguines els últims avenços tecnològics de la nostra societat i els nostres valors i tradicions culturals. I així hem anat creixent en qualitat dels detalls i en quantitat de joguines. Però també en la globalització de l’imaginari col·lectiu. La poderosa imatge que, en la infància i en excés, es menja a la imaginació.
Per això les joguines obertes, nines i ninots sense nom i sense història, disposats a ser adoptats perquè algú creï la seva història, joguines desestructurades on un cercle o un bol o un personatge pot ser mil coses, o la naturalesa com a espai i objecte de joc, espurnes capaces de fer volar la imaginació infantil.
I acabo amb una anècdota familiar… De totes les joguines que enguany Ses Majestats els Mags d’Orient van deixar a casa meva per a les meves netes, un dels quals està donant més joc és un matalasset plegable que a vegades és un matalasset, però que també és un paravent, un tobogan, un sostre, un amagatall, una tenda de campanya, i segur que m’oblido d’algun altre ús… Ningú hauria dit que una “no joguina” pogués donar tant de joc!
Això sí, JUGUEU!