–Fotografia de la Jessica Hilltout al reportatge La felicidad es redonda: el fútbol en África del National Geographic
Després de les jornades cammusianes Juguem per meravellar-nos he tornat més intensa i poètica, potser per això em vaig apuntar entusiasmada a la invitació de l’amiga Aurora per anar al CCCB a veure l’exposició En l’aire commogut. I és que en Federico García Lorca sempre m’ha commogut, ell i, per descomptat, el seu Romancero gitano.
L’exposició s’inicia amb els seus versos Romance de la luna, luna:
La luna vino a la fragua
Con su polizón de nardos
El Niño la mira mira
El niño la está mirando
En el aire conmovido
Mueve la luna sus brazos
Y enseña lúbrica y pura
Sus senos de duro estaño.
–Aquí podeu escoltar la versió cantada d’en Paco Ibañez.
El recorregut comença i acaba amb la mirada posada en l’infant que la mira mira… la está mirando… En les infanteses que no estan cegues davant del nostre món difícil i caòtic, i que sovint els hi genera por. I es pregunta si no és des d’aquesta por que poden mirar i miren el món millor que nosaltres, els adults. Potser perquè miren allò que els hi és proper i real, alhora que barregen, tot jugant, el més profund de la seva imaginació.
Tres paraules: el – aire – commogut, que es prolonguen en 8 sales, i homenatgen a Federico García Lorca i a la seva idea de duende. Aire, entès com aquella atmosfera que es crea entre qui observa i l’obra d’art observada. Aire, convertit en atmosfera on té lloc l’emoció, o el duende, com li agradava dir a en Lorca.
L’exposició és una passejada poètica que aconsegueix crear un aire que commou. Aire que respirem i que es commou amb el nostre alè i ens commou a la vegada, per allò que veu, per allò que escolta, per allò que sent, per allò que és, que crea i recrea. Pels llocs i els no llocs que juguen a ser. Per la ràbia i els gestos que es transformen en acció política. Aire que es transforma i ens transforma en un cercle inacabable d’emocions. Imatges vistes i escoltades, paraules inspirades i esculpides, sons que ressonen i ens traspassen… En definitiva, emocions que tan bé sap expressar el nostre rostre quan és infant, i que a poc a poc es va endurint, perdent l’expressió i, fins i tot, a vegades, la capacitat de commoure’s.
Com deia, l’exposició acaba retornant la mirada als infants que miran miran i a qui la commoció de l’aire els ha robat la infància: infants als camps d’extermini, a Hiroshima, però també avui a Síria, Afganistan, Sudan, Burkina Faso, Ucraïna, o Gaza. On la seva mirada commocionada està plena de terror, tristesa, ràbia i desesperança. I, tanmateix, “sota les bombes els nens són capaços d’utopia”, perquè són capaços de continuar jugant mentre són vius.
M’hauria encantat poder mirar per un foradet al comissari de l’exposició en Georges Didi-Huberman i tot l’equip reflexionant i debatent sobre quin és l’aire que ens commou, triant les més de tres-centes peces que mostra l’exposició, relacionant artistes, obres, llocs, gestos…, en el joc del coneixement, la imaginació, la sensibilitat i l’acció poètica i política. Perquè estic convençuda que realment l’aire commogut del qual ens parla Lorca, té a veure amb l’estiu invencible del qual reflexiona Camus i, per descomptat, en repensar el món a través del joc que és capaç de meravellar-nos, com els nens que sota les bombes són capaços d’utopia.